EL TRENCAMENT

En acabar de dinar en el restaurant habitual dels diumenges, el del menú de quinze euros, cafè i propina a part, va ser el moment en el que l’Emília va encendre la traca i li va dir sense embuts : “Mira noi, l’avorriment acumulat durant tots aquests anys  per  mi és com una llosa que ja em pesa massa i fins aquí hem arribat. Vull trencar el nostre compromís”.

Bé, no és que ell fos gaire divertit, però allò no li semblava una explicació prou consistent, prou profunda. Però ella va continuar : “M’he enamorat d’en Raül, el meu company de l’oficina  i ell em correspon”.

Aquí la cosa ja agafava un caire diferent. A en Raül, ell l’havia vist alguna tarda mentre esperava  l’Emilia i diríem que tenia un aspecte força seductor. I, a més a més, era bastant jove. Un competidor de pes pesant amb el que ell no podia lluitar de cap de les maneres. Tot i això, encara li va dir a l’Emília :”Ja saps que jo t’estimo. Què faré jo sense tu? No em deixis” – I va afegir: ”No creus que aquest noi és molt jove per tu? ”.

 Tant de bo no hagués dit això últim.

– Què vols dir que és massa jove per mi ? Amb ell, jo m’hi sento de jove i m’ha obert la porta a sentiments i emocions que jo fins ara no coneixia.

- Ara és la novetat però, amb el temps, te’n penediràs, ja ho veuràs. N’estic segur. I, aleshores, no em vinguis al darrera.

Sense cap mena dubte havia tornat a parlar massa i  ho acabava d’espatllar del tot.

- Sí, segurament això és el que voldries, oi ?-  i va continuar – Mira, preferiria quedar-me sola tota la vida a tornar amb un estaquirot com tu.

Tot seguit ella es va aixecar, li va dir: “Adéu maco” i el va deixar plantat.

Caminava a poc a poc i va veure una creu vermella lluminosa que sortia de la façana d’una casa. Allí hi havia una farmàcia de guàrdia. No es trobava gaire bé i el seu cap era com una olla a pressió.

Va entrar a la farmàcia. Al darrera del taulell hi havia un home d’uns cinquanta anys, tenia una cara agradable, que donava confiança, totalment calb i amb ulleres.

- Bona tarda senyor, en què el puc servir? – li va dir l’home només entrar.

- La “novia” m’acaba de deixar, ha trencat amb mi. Què puc prendre ?

- Què vol dir que què pot prendre ? Per solucionar què ? No pensarà en fer un disbarat ?

- No, no, no es tracta d’això. Vull una medicina per curar-me la ferida que tinc al meu cor i que no para de sagnar des de fa mitja hora.

I, seguidament, li va explicar el tràngol que estava passant en aquells moments.

Després de sentir-lo, el farmacèutic li va dir : “Això que té vostè es cura, normalment, però ha de passar un temps. De moment sembla que la cosa no té solució, que no té sortida, però al final un veu la llum al final del túnel. Diuen que el temps ho cura tot (encara que aquesta dita, atès el meu negoci, no la puc subscriure al cent per cent)”.

- Jo crec que això no ho superaré mai. Són molts anys de prometatge. El mes de juliol hagués fet els quinze anys.

- Home,  déu n’hi do! Aquesta  ja podria ser una bona raó per trencar.

- Doncs jo m’hi trobava bé d’aquesta manera i creia que l’Emília també. Encara que és cert que, de tant en tant , ella em preguntava: “Quan ens casarem, Ramon?”

- Miri - va dir el farmacèutic- hi poden haver molts motius pel trencament d’una parella: desamor, gelosies, enveges....... però potser la rutina , que no és res més que el costum i l’ús sovintejat de fer les coses sempre iguals, de la mateixa manera, n’és un dels més importants. L’amor, necessita alimentar-se dia a dia, no ha de ser estàtic , s’ha d’ anar cuidant contínuament.

- Sí, però jo, a la meva “novia”, la considerava quelcom meu. No pas com una possessió, no vull dir això, déu me’n guardi, més sí com una persona incorporada a la meva vida, a la meva família, una relació, un vincle que existiria tota la vida i que no es trencaria mai.    

- La vida continua i vostè, a partir d’ara,  s’ha d’adaptar a la seva nova situació. Li aconsello que es distregui: vagi al teatre, al cinema, a concerts....  I viatgi. Si pot ser en autocar i amb la gent d’ algun grup o associació. I surti amb els amics.

- Bé, ja intentaré seguir els seus consells. En aquest moment ho veig difícil. Potser d’ací a algun temps, tal com m’ha dit vostè, ho veuré diferent. Però ara, què podria prendre ?

- Doncs, a veure que li puc donar.... Va anar a un armari, va agafar un parell de coses i, seguidament, va escriure unes quantes notes en un paperet. Ho va embolicar tot i ho va posar en una bossa de plàstic.

- Miri - li va dir- li dono una capseta d’aspirines, per si té mal de cap. Si és aquest el cas, prenguin com a màxim tres o quatre al dia. I li dono també un producte que existeix ja fa molts anys i que crec que li anirà bé. En un paper ja li he posat la dosi, la freqüència i la durada del tractament.

- Bé què li dec, doncs ?

- Li cobraré només les aspirines, són quatre euros amb vuitanta-cinc cèntims,” lo altre” li regalo.

L’home li va pagar i es va acomiadar :” Doncs moltes gràcies per tot”.

 - Bona tarda senyor, que vagi tot molt bé, li desitjo de tot cor.

Va sortir de la farmàcia i, uns carrers més enllà, va voler començar el tractament, va obrir  la bossa i va quedar sorprès. A  més de la capseta d’aspirines i havia una bosseta de caramels de goma ensucrats de colors variats i un paperet que deia : “Segur que de petit, aquests caramels li regalaven a la seva farmàcia i vostè els rebia content i feliç. Si se’ls menja amb la mateixa il·lusió que llavors, la solució al seu problema no trigarà en arribar. Mengi’ls quan li vingui de gust i no dubti en allargar el tractament el temps que calgui. Sobretot segueixi els consells que li he donat i visqui la vida amb optimisme”.

En Ramon va somriure, li havia caigut bé aquell farmacèutic ! Amb deu minuts de conèixer-lo ja el tenia per un bon professional i una bona persona.

Va agafar un caramel, se’l va posar a la boca i va continuar caminant. Ara amb un pas més viu i decidit.

 19/04/16.                                                             Antonio Comes i Giné.

---------------------------------------------------

TROSSETS D’HISTÒRIA EN RODOLINS

D’anys en fa més de noranta

que trepitjo aquest món i no m’espanta

de la política buscar informació

per tenir-ne una encertada opinió,

però desprès de molt rumiar

encara no l’he pogut trobar.

Quan era petit hi havia monarquia

que va ser combatuda per l’anarquia,

desprès va proclamar-se la república

molt apreciada per la opinió publica

i uns quants anys varen passar

però la cosa no va prosperar.

En comptes de la gran revolució

va esclatar la militar sublevació

i dos bàndols es varen enfrontar

en una lluita fratricida i a matar.

Quaranta anys va proclamar el vencedor

que ell havia tingut sempre la raó.

Mentrestant en el món del feixisme

es va batre contra els aliats i el comunisme,

aquell en la lluita va ser derrotat

fins tenir-lo del tot mort i enterrat.

Mes tard es produí una gran divisió

construint-ne a Berlin, d’acer, un gran teló.

Aquí  va morir per fi el dictador

i molta gent va mostrar el seu dolor,

però  la pena gaire temps no va durar

i tothom molt aviat el va oblidar.

Desprès de molts anys d’autarquia

de nou va venir la monarquia.

Amb ella també la democràcia,

sistema que ens feia molta gràcia.

Els politics s’hi varen instal·lar

i la comèdia va tornar a començar.

Ja tenim el teatre preparat

i per fi el primer acte ha començat

Eren temps de la reconstrucció

del que les guerres n’havien  fet destrucció.

Van ser anys que a Europa va començar

la creació dels estats del benestar

i en pau es va derrotar el comunisme

per les forces del gran capitalisme.

Aquest ha anat fent la seva feina

fent servir els diners com la gran eina

que en comptes de servir pel be de tots

l’han usat els milionaris  pels gran iots,

fotent-se del poble i les seves privacions

per tal d’acumular més bilions.

Una gran part dels politics en acció

han pujat al carro de la corrupció

i sense escrúpols s’han anat aprofitant

de les ocasions que han anat trobant.

En aquesta societat tant egoista

cal reconèixer que es una veritat molt trista.

Com que els humans som imperfectes

i estem carregats de molts defectes,

no podrem mai un món just aconseguir

per allò que molt sovint se sol dir

que els que remenen oli les mans se n’unten

o bé que Déu els cria i ells s’ajunten.

Ja hem arribat al final de la cançó

sense haver trobat la solució.

No podem fer més que les espatlles arronsar

i una vegada més anar a votar,

donant una nova ocasió

als que semblin tenir mes raó.

Amb tot això quedem esperançats

i que Deu ens agafi confessats.

Amen.

                                                                          Albert Tauler

 UNA HISTORIA DE CUBA     (Realitat i ficció)

Feia quasi un mes que la goleta “Mar Blava” havia salpat de Sant Feliu de Guíxols (Girona). Era el matí del primer dia del mes de febrer de l’any 1898 i estaven a punt d’entrar al port de L’ Havana, el seu destí.

Havien travessat tot l’Atlàntic amb dificultats, una gran tempesta els va sacsejar dos dies després de sortir de les Illes Canàries. Anaven a Cuba a carregar sucre i cafè.

A la tripulació, i entremig de llops de mar, s’hi trobava en Sebastià, un noi jove i ben plantat. El seu pare era el noliejador del vaixell i el noi li havia demanat permís per poder fer aquell viatge. El pare ho va acceptar, però li va dir : “Pots anar a fer el viatge, però l’has de fer com un home més de la tripulació, que coneguis per tu mateix la duresa de la feina dels homes de la mar. A més, a Cuba hi ha una guerra que dura ja fa un temps i es tem l’ intervenció dels EEUU”.

No obstant tot això, el noi s’havia embarcat. Un cop atracat el vaixell, el capità va reunir la tripulació i els va dir : “Els que baixeu, heu d’anar en compte ja que la situació és una mica  perillosa  i us aconsello que no sortiu de la zona del Port”.

A la tarda, i mentre esperaven  per començar a omplir les bodegues, el jove va desembarcar i, passejant per L’Havana, va arribar a una plaça. Hi havia una font d’aigua i s’hi va acostar. Davant seu hi havia una noia que, al sentir-lo es va girar. Era morena, la cara bonica, ulls negres i molt preciosos, i un somriure captivador.

- Em pots donar una mica d’aigua? – I ella el càntir li va donar.

- Com et dius bella cubana ?

- Rosita.

- I jo Sebastià.  

- D’on vens ?- la noia li va preguntar.

- De Catalunya, molt mar enllà, d’un lloc que s’anomena l’Empordà, amb bells paisatges i planes fèrtils, cales boniques amb aigües blaves i a on les roques besen el mar. I va continuar: Em deixes que jo et porti el càntir i t’acompanyi fins a casa teva?

La noia se’l va mirar somrient i va acceptar l’oferiment. La va acompanyar fins arribar  a una caseta senzilla amb un petit jardinet al davant. Després de parlar uns moments, van quedar per trobar-se a l’endemà.

La placeta de la font, va ser el seu punt de trobada i passejant, rient i parlant passaren junts moltes hores. La situació a l’illa era complicada, amb una guerra sagnant entre els insurgents i les tropes espanyoles, però els dos joves estaven aliens a tots aquests problemes. Va arribar el primer petó, la primera abraçada i desgraciadament, pocs dies més tard, va arribar també el dia de la partida. En Sebastià li va dir a la noia :” Rosita demà hem de salpar, tornem a casa, però confia amb mi, jo t’estimo i tornaré per quedar-me amb tu.  Creu-me que embarcaré en el primer vaixell que vingui a Cuba”.

I ella li va contestar : “M’ho crec, jo també t’estimo i t’esperaré”.

El vespre del dia 15 de Febrer de 1898, quan la goleta “Mar Blava” tot just havia sortit   de L’ Havana, van sentir una gran explosió i van veure un vaixell de la marina dels Estats Units  (el cuirassat Maine) totalment incendiat. El capità va ordenar el retorn a port i enmig d’aquell horror, d’aquella tragèdia, encara van poder rescatar de l’aigua uns quants mariners americans. Després va dir : ”Nosaltres no hi podem fer res més, però això segur que serà el fi de tota una època. A Cuba trigarem temps a poder tornar-hi”.

Les intencions dels dos joves van quedar truncades totalment. Els Estats Units van declarar la guerra a Espanya i en Sebastià no va poder complir la seva promesa.

Cinc anys després, i quan Cuba ja era independent, va arribar a L’Havana un vapor francès i un home jove va desembarcar i, caminant per diversos carrers, va arribar a una plaça amb una font. No hi havia ningú. I, quan ja marxava, va veure una dona jove, amb un gerra sota el braç, que s’acostava. La va reconèixer. La dona el va mirar i la gerra quasi li va caure al terra. I es van sentir dos crits :

- Sebastià.

- Rosita.

Es van donar una abraçada ben forta i un petó interminable. Quantes coses havien passat en aquells cinc anys..... Però tots dos van complir el seu pacte, la seva promesa. Un mes després es van casar i van tornar com marit i muller a Catalunya. En Sebastià va fer construir una casa d’estil colonial a uns quilòmetres de Sant Feliu. Sé que van tenir dos fills, una noia i un noi, i van viure molts anys en aquella casa, que encara avui en dia s’alça esplèndida i és com un petit museu que visita molta gent.

 Aquest relat ens el va contar un dia la que aleshores era propietària de la casa quan, en una visita, li varem preguntar per l’origen d’un càntir i una gerra de fang molt rústics, que estaven sobre una tauleta de la cuina. I ella, somrient, ens va dir : “Ho van portar de Cuba els meus besavis Rosita i Sebastià i, si tenen uns minuts, els explicaré tota la història".

                                                            Antonio Comes i Giné.

-------------------------------------------

A LA NOSTRA FILLA, LA ROSER

Perquè tu ets la mes bona de les filles

m’he posat a escriure’t aquests versos

de vells records que romanen immersos

escrits en la memòria on tu brilles.

Histories de la teva infantesa

i també de la joventut  passades

que seran cada dia evocades

amb molt de sentiment i de tendresa.

Tu has estat qui ha trenat la corda

per fer un nus que, amb el teu cor tant generós,

ens mantindrà  fortament units a tots.

Com baules de cadena que ens recorda

de la vida el seu impuls mes poderós

d’estimar a la família i els seus brots.

                                                        Albert Tauler i Payet

----------------------------------------

LA PILOTA PERDUDA            (Realitat i ficció)

A la nostra escola fèiem festa els dijous a la tarda i no els dissabtes com la majoria de col·legis . Alguns dijous anàvem a patinar al “Club Patín” que estava situat entre les actuals plaça de Francesc  Macià i Avinguda de Josep Tarradellas de Barcelona.

Però, com no disposàvem de gaires diners, normalment anàvem a jugar a futbol al Parc de la Ciutadella, a deu minuts de casa,  en una plaça bastant gran ( o al menys en aquell temps ens ho semblava) situada al costat del parc zoològic

En arribar es preparaven els equips. Dos capitans, que normalment eren els dos nois que jugàvem millor, escollien els seus companys de joc.

Jo no era gaire bo com a davanter, això de driblar als contraris no era “lo meu” però era un bon defensa i bastant ràpid, per tant, no em quedava mai dels últims, els de la torna, que ja era igual que anessin a parar a un equip o un altre.

El camp tenia un nom “el camp dels nou anys” perquè hi havia uns rètols de l’Ajuntament que prohibien jugar-hi als majors d’aquesta edat.

Els partits no tenien una durada exacta. Jugàvem  fins que hi havia un moment que dèiem  prou  per que ja estàvem cansats o perquè ja era l’hora de tancar les portes del parc.

He de dir que, entre nosaltres, hi havia algun noi que jugava divinament, sobretot els davanters. Un d’ells potser és un dels millors que he vist a la meva vida. Era una meravella, portava la pilota enganxada als peus a gran velocitat i xutava amb gran potència i col·locació.

El Barça li va fer una prova i no el va fitxar perquè era de poca estatura. I el que són les coses, avui  en dia un dels millors jugadors del mon, o potser el millor, no es pas gaire alt, que diguem.  

Bé doncs, un dia, a mig partit, un davanter contrari venia a tota velocitat vers la nostra porteria. Davant seu només jo i, al darrera, el meu porter. I, quan ja anava a passar-me, vaig posar el peu dret i vaig xutar la pilota amb tota la meva força i va anar a parar a fora del camp, ben a dintre dels matolls i arbres que el rodejaven i que feien de límits. 

Qui penjava la pilota havia d’anar a buscar-la. Vaig endinsar-me en aquell lloc i, encara que estava relativament cuidat i no era cap selva, sí que era bastant espès.. Vaig estar buscant una bona estona i no la trobava. Ja sentia els crits : “Que no la trobes ? Està cap a la dreta !”

Per fi la vaig veure, amb vaig ajupir i la vaig agafar. Encara no m’havia posat dret quan unes mans negres i peludes també van agafar la pilota. I ,a l’aixecar els ulls, em vaig trobar amb un goril·la, un orangutan o un mico molt gran. Vaig quedar glaçat. No m’ho podia creure. Ens vam mirar, no vaig marxar corrent,  ni vaig cridar, ni vaig lluitar per la pilota. No va ser la por (l’espantar-me va venir després). Va ser la seva mirada, vaig veure en ella la il·lusió que li feia tenir-la. Vam estar l’un davant de l’altre. Res, quatre segons, va girar cua i se’n va anar.

- Què passa  ? Encara no l’has trobat ? “Tio”,  ja està be . Ara venim !.

En un moment,  tres o quatre companys van aparèixer per buscar la pilota.

- No sé   per què, però els vaig dir : “ No la trobo en lloc” ( sense mencionar l’animal)

Van estar buscant una bona estona inútilment. Em sabia greu que perdessin el temps, però ja era massa tard per dir res, allò quedaria per mi sol. Em sentia doblement culpable, per haver penjat la pilota i per no dir: “No la busqueu, se l’ha endut un goril·la”. Però no s’ho haguessin cregut de cap manera i, en el cas contrari, si els hagués convençut de que era veritat, coneixia bé els companys i algun agosarat hagués volgut organitzar un safari pel seu compte. Jo el que volia era sortir d’allà el més ràpid possible.

Per sort, es van sentir els primers xiulets dels vigilants del parc que anunciaven el seu tancament i havíem de marxar.

- L’haurà agafat algú, no és possible que hagi desaparegut-  van dir.

Quan sortíem del parc, estaven a punt de tancar les portes i em vaig acostar al vigilant que tancava i li vaig dir : “Al costat del “camp dels nou anys” he vist un mono molt gran, potser un goril·la, que s’ha endut la nostra pilota”.

-  Noi, que em vols prendre el pèl ?

- No, no, és veritat.

-Bé , si m’enredes ja me’n recordaré de tu. Ara trucaré els responsables del zoo per si saben quelcom.

- Molt bé. Ah! Si troben la pilota, recordin que és nostra, gràcies -  I vaig marxar amb els companys.

- Què  li  has dit al vigilant?- em va preguntar  un d’ells.

- Res, que si troben la pilota és nostra i que mirin de netejar el camp que està ple de pedres.

L’endemà els diaris i la ràdio van donar la següent noticia :” Ahir es va escapar un goril·la de la seva gàbia del zoològic. Els seus empleats el van trobar hores més tard enmig del parc jugant amb una pilota de futbol , que hauria perdut algun infant. Afortunadament , la seva fugida no va causar cap mal a ningú i l’animal va ser portat de nou al seu habitatge a les instal·lacions del zoo”.

El diumenge següent vaig anar al zoo i vaig anar directament  on estaven els primats i, quan estava  davant  les gàbies, un dels goril·les es va acostar  on jo estava i em va mirar. Vam estar uns segons, potser un minut, mirant-nos, fins que ell va allargar una mà i jo la meva i, encara que no es van tocar, per la distancia de seguretat, va ser com una encaixada que no oblidaré mai.

Això que he contat, va tenir una influència important en el meu joc de futbol defensiu. A partir de llavors, n’hi havia prou en rebutjar o simplement desviar la pilota sense xutar amb tanta força, no fos cas que la pengés i hagués d’anar a buscar-la i endinsar-me entre els arbusts i matolls..... Perquè , qui sap  amb què em podria  trobar.            

22/09/2015                                                        Antonio Comes i Giné.

--------------------------------------------

EL MIRACLE DEL RECTOR

 Fins el senyor Bisbe havien arribat  notícies sobre el rector de Mascarell de Dalt ( o potser era de Mascarell de Baix ?). Un home d’uns cinquanta i tants anys que era un gran predicador però, que pel que semblava, no complia gaire el que predicava i, concretament, en el que es referia al sisè manament de la Llei de Déu. I va decidir parlar amb ell. El va citar al Palau Episcopal. El rector, primer, va negar els fets que se li imputaven però,  finalment, els va reconèixer. Va dir que el dimoni tenia com una dèria vers la seva humil persona i que el temptava contínuament. Vaja , que no el deixava viure tranquil.

- Quant us tempti li feu el sord i no escolteu les seves paraules i reseu demanant forces per resistir la temptació. Resant i amb un ferm propòsit ho resoldreu.

El rector va prometre al Bisbe que seguiria els seus consells i va tornar al poble.

El propòsit d’esmena va durar no gaire més d’un mes.

No se sap per quin conducte però, per allò de que les notícies volen, va arribar al Bisbe la de que el rector tornava a fer de les seves.

“ Bé- es va dir-, aquí hem de posar-hi remei”.I va estar pensant. Volia trobar una solució.

Per un costat, reconeixia la validesa del rector com a comunicador de la paraula de Déu i creia que era un bon home, però li faltava voluntat per apartar-se de les temptacions, però no podia passar per alt que no complís amb els seus vots i donava molt mal exemple davant els seus feligresos.

Un dia al vespre, el rector havia quedat amb una parroquiana, vídua, que pel que sembla tenia temptacions similars i en el moment més inoportú, van començar a sonar les campanes de l’Església. El capellà es va sobresaltar, va deixar la feina abans de començar-la i va córrer cap a l’Església. Mentre corria les campanes anaven tocant i alguns veïns obrien les finestres per veure què passava.

El rector va obrir la porta del temple i les campanes van deixar de repicar. Estava a les fosques però, a la dreta , en una capella davant de la imatge d’una Verge,  hi havien un parell de ciris encesos. S’hi va atansar i, a la tovalla de lli de sobre de  l’altar, gravades al foc, hi havien aquestes paraules : “ Fill meu ,  resa i vés-te’n a dormir”.

L’home una mica espantat, va resar uns instants, va apagar els ciris i va marxar a la rectoria. El dormir ja va ser una altra cosa , no va aclucar els ulls en tota la nit.

Poc temps després la història es va repetir i va passar el mateix , exactament igual.

El rector ho va veure clar, aquell era el segon avís de la Verge pel bé de la seva ànima i potser ja no n’hi hauria cap més i aquella era la seva última oportunitat d’esmenar el seus actes i evitar una condemna eterna.

Va passar un any i, un diumenge,  el senyor Bisbe, en una visita ordinària al poble, després de la missa concelebrada i dinant amb el rector, li va preguntar : - Escolteu, m’ha arribat una notícia en la que es diu que al poble,  fa un temps, sonaven les campanes de l’Església a mitjanit. És cert això ?.

- Doncs sí senyor Bisbe, va ser fa un any més o menys. Van tocar un parell de nits i després van deixar de sonar i la cosa no s’ha repetit, (dels ciris i dels escrits no en va fer esment). En realitat, ell tenia el convenciment que allò era un miracle de la Verge, un miracle que quedava per a ell i que no podia proclamar als quatre vents.

Van fer una sobretaula llarga i al final el Bisbe va dir :

- Bé, senyor rector, doncs moltes gràcies per la seva hospitalitat i me n’alegro molt que tot vagi bé, de veres.

El rector va besar l’anell del Bisbe, que va marxar cap a la seva ciutat. Abans de sortir del poble, va fer parar el carruatge davant d’una casa. Va baixar i va tocar la campaneta de la porta.  Va sortir un home.

- Bona tarda senyor Bisbe.

- Bona tarda Jaume, que Déu sigui en vos.

I tot seguit van entrar a la casa.

- Gràcies per tot , Jaume. Amb la teva ajuda hem portat el rector pel bon camí. Per ell segur que ha estat un miracle del cel, de la Verge, per nosaltres una manera pràctica i senzilla per solucionar un problema. Això si, la idea segur que ens va ser donada directament des d’allà dalt.

L’home li va donar un paquetet i, li  va dir “ Es la tercera tovalla marcada a foc que ja no va ser utilitzada”.

- Gracies Jaume, és un bon record.

El Bisbe li va donar la benedicció i  es va acomiadar del sagristà i campaner del poble i va marxar satisfet i content. Un problema solucionat. I, a fe de Déu , que no tots els que se li presentaven a diari eren tan fàcils de resoldre com aquell.

                                                             Antonio Comes i Giné

--------------------------------

LA CRISI

Avui es divendres, la Teresa, propietària (be, la sòcia principal), d’una petita industria de manipulació i comerç de vidres ha estat tot el dia perseguint clients que tenien que pagar-li unes factures amb venciments ja vençuts, algun d’ells per haver-li retornat impagat algun rebut bancari. No ha tingut gaire èxit , només li ha pagat un i de poc import.

Esperava els clients de la botiga per fer una mica de calaix, però tan sols ha fet uns 300 euros i el problema es que no té diners per pagar la setmanada de tots els treballadors. Te els bancs amb els crèdits al límit i algun amb números vermells.

Comença a arribar el personal, avui es dia de pagament i no els pot pagar.

- No et puc pagar, t’hauràs de esperar a la setmana que bé, li ha dit al primer que ha arribat, només et puc donar uns cinquanta euros.

- Com que no em pot pagar ?. Com passaré la setmana?. Que vol que faci amb 50 euros?.

- Doncs ho sento, no  hi puc fer res, no tinc mes diners.

- Això no pot quedar així, jo no me’n vaig sense cobrar, vostè té la obligació de pagar-me. Si no té diners demani un crèdit o vengui el seu patrimoni.

- Mira, de crèdits ja en tenim molts i no sabem com els podrem tornar i el patrimoni ja esta avalant aquests crèdits.

- Dons quan teníem les vaques grasses haver guardat per les vaques magres.

- Gracies a las vaques grasses estem aguantant fa mes de tres anys. I tu t’has guardat alguna cosa per les vaques magres ?.

-  Jo soc un treballador i visc, ben justet, del sou del meu treball i d’estalviar rés de rés.

- I has treballat gaire aquesta setmana ?.

- Doncs no la veritat, però això no es el meu problema.

La discussió es va escalfant i van arribant mes operaris. Al final ha arribat també el pare de la Teresa, l’antic propietari, ja està jubilat, però encara va a la oficina una estona per las tardes abans de tancar. Mira de posar ordre , apel·lant a la seva trajectòria com empresari.

-  Quants anys fa que treballes aquí ?.

- Uns vint anys.

- Dons ja coneixes el meu tarannà. Si la Teresa diu que no pot, es que no pot, espereu a la setmana que bé i ja ho arreglarem. Potser el dilluns o el dimarts.

Sense estar gens satisfets, tots cobren els 50 euros i marxen cap a casa. Avui en arribar-hi  la cosa serà complicada. Que volies que m’emportes uns quants vidres per menjar ?, li diran a la seva dona.

La Teresa i el seu pare s’han quedat al despatx una bona estona. El pare li diu a la seva filla : Com be saps tots els diners que tenia disponibles tels he anat donant inclosos els de les meves inversions. Filla, durant la meva vida, aquí a la empresa hem tingut moments bons i moments difícils, però crisi com aquesta no n’havien tingut cap. Com vidriers hem participat de l’expansió econòmica, no en el boom immobiliari del pisos, però si en la creació de comerços , botigues, industries i la gent a les seves vivendes hi feia modificacions, canviava mobiliaris i decoracions i treballàvem força. La cosa ha canviat totalment, si vas pels carrers veuràs contínuament locals per llogar. Els antics botiguers deien : Quan em jubili amb la pensió i el lloguer de la botiga podré viure tranquil·lament. I ja ho veus.”

El problema principal que tenen es que la facturació els ha baixat molt i que els marges son molt petits, el benefici es pràcticament nul i es quasi impossible fer front a les despeses. Quines solucions tenen ?. Tanquen el negoci i ja veuran con paguen totes les deutes i les indemnitzacions dels treballadors ?. O esperen un temps més per si la cosa millora ?.

S’ha fet molt tard, tanquen les llums, baixen la porta i marxen. Ja ha passat una altre setmana complicada.

La Teresa arriba a casa seva, està cansada, fa temps que la família li diu : Quan arribis a casa no estiguis de mal humor que ho paguem tots. Després de canviar-se seu a una butaca i posa la Tv.  Just en aquell moment hi ha una entrevista amb un conegut  economista, molt celebrat per tota la oposició política i per tots els pessimistes del país. Segons aquest savi no hi ha rés que funcioni bé i que com mes temps  passi tot anirà  a pitjor. Després d’amargar la vida al personal durant una estona, el presentador l’acomiada fins la propera setmana, que de ben segur ens portarà mes problemes irresolubles. Aquest home no ens dona cap solució ni esperança.

Després surt un ministre del govern, aquest diu tot el contrari, que la macroeconomia ja funciona, que la prima de risc del país ha baixat molt i que el dèficit ja s’està controlant. Hi ha un problema que es que el IPC està baixant , es a dir que els preus baixen i això es dolent, per anar bé, els preus tindrien que pujar i els sous tindrien que baixar.

  I la Teresa es fa una pregunta : I així consumirem mes i l’economia arrencarà ?.

Seguidament, el ministre diu que el govern crearà un milió de llocs de treball en els propers dos anys. El govern els crearà ?. En la inversió pública si que pot. Però no diuen que s’ha de rebaixar el dèficit del Estat ?. Els llocs de treball a les empreses privades només augmentaran si el consum puja i amb els sous baixos això es una mica complicat.

Bé, ja en te prou, la Teresa apaga el televisor, ha de fer el sopar que el seu marit ja ha començat a preparar i mentre se’n va a la cuina pensa que els comentaristes del diaris i els tertulians de les ràdios i Tv. que son llicenciats en matèries diverses, periodistes i molts d’ells economistes, ja ens donaran solucions i les seves sàvies paraules. I que Déu ens ajudi i tingui pietat de tots nosaltres !!.

21/09/2015.                                        Antonio Comes i Giné.

--------------------------------------------

DEDICAT AL NOSTRE BESNET, EN ROGER

LES BOMBOLLES DE SABO

La Mercè ha anat a la cuina, ha agafat un got, l’ha omplert d’aigua i a dins hi ha posat un grapadet de pols de sabó ; ho ha remenat amb una canyeta de xuclar un refresc i ha obert la finestra. Les bombolles han començat a volar, algunes explotant molt aviat i d’altres pujant amunt a cavall del vent.

Dos pisos per sobre una persona les estarà veient, estarà contenta, ja té notícies, tot va bé, el seu amic estimat se’n recorda d’ ella, ja estarà tranquil·la, avui serà un bon dia. Pensa que ell, tan aviat pugui, pujarà a fer-li companyia.

El pare de la Mercè va morir avui fa un setmana. Era vidu des de feia quinze anys. Havia estimat molt la seva esposa i es va sentir molt sol quan ella va morir.  Li agradava passejar i cada matí anava a un parc a deu minuts de casa. El seu jardí, com ell deia. Allí primer donava una volta per tots els caminets, recorria cada racó i, caminant a poc a poc, observava totes les plantes i flors i els ocells que voltaven pel parc.

Les unes sempre immòbils i silents i a les quals només el vent podia donar-les un cert balanceig però que, per la seva evolució vital, oferien dia  a dia aspectes ben canviants.

Els altres, els ocells, caminant, fent saltets o volant, sense parar un moment, sempre inquiets i espantadissos buscant aquí i allà qualsevol llavor o molla per alimentar-se.

Després s’asseia en un banc, llegia el diari i contemplava els jocs del infants des de certa distància.

Coincidia sovint amb una veïna, la senyora Isabel , que vivia al tercer pis de la mateixa escala. Era una senyora molt agradable, simpàtica, bona parladora, segur que de jove havia estat molt maca, era mestra, ja jubilada. No s’havia casat.

S’asseien al mateix banc i parlaven i parlaven. Alguna vegada la Mercè s’havia assegut al seu costat i havia notat que entre tots dos hi havia alguna cosa especial.

Intercanviaven pensaments, idees, opinions i els veia molt units.

Això va durar un temps, fins que un dia la senyora Isabel es va posar malalta. Una greu malaltia la va deixar en una cadira de rodes i un any més tard postrada en el llit permanentment. La cuidaven de dia unes treballadores familiars i de nit una senyora del barri es quedava amb ella.

El pare li feia companyia moltes hores al dia, li anava a fer algun encàrrec i a comprar al mercat  o a les botigues del carrer i després es quedaven parlant o llegint algun llibre.

Els agradava llegir en veu alta : un llegia i l’altra l’escoltava atentament.

Després , en acabar un capítol o dos, comentaven els passatges més interessants o el que en pensaven dels personatges del llibre : les seves accions, reaccions, sentiments, paraules...

I així van passar dos anys. Fa un mes el pare de la Mercè es va posar malalt. Els primers dies va estar ingressat  a l’ hospital. Van informar a la senyora Isabel de la malaltia del pare. El pare els va dir que li diguessin que tan aviat com pogués, cada matí li enviaria un missatge, una salutació en forma de bombolles de sabó.

El pare va tornar a casa uns dies després, el seu estat era greu.

Pel matí, abans de prendre els medicaments, arreglar-se i menjar algun aliment, li portaven un got amb aigua de sabó i, encara que tenia dificultats per respirar, agafava la canyeta, la sucava i acte seguit, malgrat les seves minvades forces, bufava i li sortien unes bombolles fantàstiques i multicolors.

En el tercer pis, ben a prop de la finestra, la senyora Isabel estava pendent de l’aparició d’aquelles bombolles que li enviava cada dia el seu amic entranyable.

La Mercè haurà de pujar a donar la mala notícia, fins avui no ha tingut valor per fer-ho.

Sap que causarà un gran dolor i disgust a la seva veïna. Pensa que entre el pare i la senyora Isabel existia una estimació suau, tendra, respectuosa i carinyosa. Tots dos estaven al final dels seus camins i s’han donat suport l’un a l’altra durant un temps.

Bé, estarà vigilant el moment en qué arribi la treballadora del matí i quan pugi per l’escala, parlarà amb la noia i li preguntarà si li ho pot dir. Si li diu que no, que s’esperi i que ja trobaran el moment oportú, continuarà, el temps que calgui, fent bombolles de sabó cada matí, que són , en aquest cas, missatges de salutació, esperança i amistat.

El que no sap, i potser no sabrà mai la Mercè, és que fa ja molts anys unes bombolles com aquestes que ella fa sortien del 1er. pis, d’aquella mateixa finestra, on un nen les enviava vers la seva veïna del 3er. : una nena, la Isabel, la seva novieta, que les rebia com un joc infantil i amorós, contenta i emocionada.

                                                                       Antonio Comes i Giné

                                   -----------------------------------------------------------------

 EL CAVALLET DE FIRA                                                     

Es l’atracció per excel·lència en la que s’inicien i prenen el primer contacte amb les fires de Festa Major la majoria de nens i nenes. Primer muntant acompanyats de la mare o el pare, que els hi donen la mà i després ja ells sols saludant o rebent la salutació dels pares a cada volta, i comprovant que no han  marxat, que estan allí.  

Passejant per un poble del Baix Empordà un dia de Festa Major, al costat de l’Església hi havia un cavallet de fira. Vaig veure un home que portava una vestimenta del segle XIX , amb una barba llarga de color roig, era l’empleat o el propietari  de l’atracció.

El cavallet no tenia la forma i l’ imatge habituals, era diferent, el podríem qualificar de rar, estrany i sorprenent.  Els cavalls, cotxes de bombers i ambulàncies que hi trobem habitualment estaven substituïts per artificis estranys. Semblaven animals i objectes dibuixats per un infant de tres o quatre anys o imaginats per un dissenyador de la sèrie infantil de dibuixos animats “Els Picapedra”.

Vaig esperar que l’atracció s’omplís de nens per veure com funcionava. Quan va estar ple l’home es va posar un barret amb una copa molt alta i va seure en un seient. Davant seu hi havia una espècie d’instrument musical ( semblant a un orgue ), va posar els peus damunt d’uns pedals com de bicicleta, va pedalar i d’immediat va sonar una música de fira i el cavallet va començar a girar. El cavallet doncs funcionava totalment per tracció animal ( en aquest cas per tracció humana).

Vaig recordar que en els temps de la meva infància (1940-1950) en alguna fira hi havia algun cavallet que tampoc tenia cap motor i uns nois empleats de l’atracció el feien girar, empentant-lo manualment amb força fins que prenia velocitat i després només calia mantenir-la.

A la meva memòria va sorgir també l’historia que una dona velleta que vivia a la meva mateixa escala, la senyora Serafina, em va contar un dia quan jo era petit.

Em va dir que una nit, en somnis, se li va aparèixer un àngel. Tenia el aspecte normal d’un àngel. Bé, no, normal del tot no, portava una gorra blanca amb visera. Ella li va preguntar – Quin àngel ets tu ?. Com et dius ?.

- Soc l’àngel del cavallet de fira del cel i em diuen el “festaire”. Estic només passada la porta principal. Quan arriba un nen petit tot sol, ell pobret no sap on es, esta desorientat i també una mica espantat. M’hi atanso i li faig un somriure, li dono la benvinguda, l’agafo de la mà i el porto al davant del meu cavallet.

El meu cavallet es fantàstic, una gran part es daurada i la resta té tots els colors de l’arc de Sant Martí. Il·luminat amb lluminàries multicolors que s’encenen i s’apaguen. El nen o nena escull a on vol seure. Si escull el cotxe de bombers les seves campanes tenen un repicament celestial, l’ambulància no te una sirena estrident sinó el so d’una agradable melodia, els cavalls pugen i baixen amb un cadència suau i pausada. Quan després d’unes quantes voltes veig el nen feliç i content i quan ell o ella em diu que ja en té prou, el baixo i l’acompanyo a l’entrada de la Sala Gran de recepció  li dono un petó i torno al meu lloc.

Encara que no ho sembli es una feina dura. Rebre un nen petit no es gens il·lusionant.

 Que li ha passat per estar allí ?. Una malaltia, un accident. un acte violent ?.

Jo pobre de mi no hi puc fer res, sinó complir amb la meva feina lo més bé possible.

La veritat es que me’ls estimo a tots molt.

Això si, als companys “ els de la guarda “ els hi dic sempre que vigilin, que estiguin atents, que no es distreguin i que vetllin dia i nit amb molta cura a tots els nens del mon.

A mi personalment,  m’agradaria poder tancar l’atracció per falta de feina.

I després d’aquesta explicació , l’àngel va fer un somriure, va dir adéu amb la mà i va desaparèixer. Fins aquí l’historia que la meva veïna em va explicar ja fa molts anys.

Acabaré dient que si els cavallets de fira son pels nens petits una gran il·lusió i els donen felicitat i alegria, no seria gens estrany, que de veritat, n’hi hagués instal·lat un de preciós i meravellós a l’entrada del cel i que funciones, això sí, amb energia neta i estel·lar.

                                                                      Antonio Comes I Giné.

                                                             --------------------------------

EL MIRACLE DEL RECTOR

 Fins el senyor Bisbe havien arribat  notícies sobre el rector de Mascarell de Dalt ( o potser era de Mascarell de Baix ?). Un home d’uns cinquanta i tants anys que era un gran predicador però, que pel que semblava, no complia gaire el que predicava i, concretament, en el que es referia al sisè manament de la Llei de Déu. I va decidir parlar amb ell. El va citar al Palau Episcopal. El rector,

, primer, va negar els fets que se li imputaven però,  finalment, els va reconèixer. Va dir que el dimoni tenia com una dèria vers la seva humil persona i que el temptava contínuament. Vaja , que no el deixava viure tranquil.

- Quant us tempti li feu el sord i no escolteu les seves paraules i reseu demanant forces per resistir la temptació. Resant i amb un ferm propòsit ho resoldreu.

El rector va prometre al Bisbe que seguiria els seus consells i va tornar al poble.

El propòsit d’esmena va durar no gaire més d’un mes.

No se sap per quin conducte però, per allò de que les notícies volen, va arribar al Bisbe la de que el rector tornava a fer de les seves.

“ Bé- es va dir-, aquí hem de posar-hi remei”.I va estar pensant. Volia trobar una solució.

Per un costat, reconeixia la validesa del rector com a comunicador de la paraula de Déu i creia que era un bon home, però li faltava voluntat per apartar-se de les temptacions, mes no podia passar per alt que no complia amb els seus vots i donava molt mal exemple davant els seus feligresos.

Un dia al vespre, el rector havia quedat amb una parroquiana, vídua, que pel que sembla tenia temptacions similars i en el moment més inoportú, van començar a sonar les campanes de l’Església. El capellà es va sobresaltar, va deixar la feina abans de començar-la i va córrer cap a l’Església. Mentre corria les campanes anaven tocant i alguns veïns obrien les finestres per veure què passava.

El rector va obrir la porta del temple i les campanes van deixar de repicar. Estava a les fosques però, a la dreta , en una capella davant de la imatge d’una Verge,  hi havien un parell de ciris encesos. S’hi va atansar i, a la tovalla de lli de sobre de  l’altar, gravades al foc, hi havien aquestes paraules : “ Fill meu ,  resa i vés-te’n a dormir”.

L’home una mica espantat, va resar uns instants, va apagar els ciris i va marxar a la rectoria. El dormir ja va ser una altra cosa , no va aclucar els ulls en tota la nit.

Poc temps després l’historia es va repetir i va passar el mateix , exactament igual.

El rector ho va veure clar, aquell era el segon avís de la Verge pel bé de la seva ànima i potser ja no n’hi hauria cap més i aquella era la seva última oportunitat d’esmenar el seus actes i evitar una condemna eterna.

Va passar un any i, un diumenge,  el senyor Bisbe, en una visita ordinària al poble, després de la missa concelebrada i dinant amb el rector, li va preguntar : - Escolteu, m’ha arribat una notícia en la que es diu que al poble,  fa un temps, sonaven les campanes de l’Església a mitjanit. És cert això ?.

- Doncs sí senyor Bisbe, va ser fa un any més o menys. Van tocar un parell de nits i després van deixar de sonar i la cosa no s’ha repetit, (dels ciris i dels escrits no en va fer esment). En realitat, ell tenia el convenciment que allò era un miracle de la Verge, un miracle que quedava per a ell i que no podia proclamar als quatre vents.

Van fer una sobretaula llarga i al final el Bisbe va dir :

- Bé, senyor rector, doncs moltes gràcies per la seva hospitalitat i me n’alegro molt que tot vagi bé, de veres.

El rector va besar l’anell del Bisbe, que va marxar cap a la seva ciutat. Abans de sortir del poble, va fer parar el carruatge davant d’una casa. Va baixar i va tocar la campaneta de la porta.  Va sortir un home.

- Bona tarda senyor Bisbe.

- Bona tarda Jaume, que Déu sigui en vos.

I tot seguit van entrar a la casa.

- Gràcies per tot , Jaume. Amb la teva ajuda hem portat el rector pel bon camí. Per ell segur que ha estat un miracle del cel, de la Verge, per nosaltres una manera pràctica i senzilla per solucionar un problema. Això si, la idea segur que ens va ser donada directament des d’allà dalt.

L’home li va donar un paquetet i, li  va dir “ Es la tercera tovalla marcada a foc que ja no va ser utilitzada”.

- Gracies Jaume, es un bon record.

El Bisbe li va donar la benedicció i  es va acomiadar del sagristà i campaner del poble i va marxar satisfet i content. Un problema solucionat. I, a fe de Déu , que no tots els que se li presentaven a diari eren tan fàcils de resoldre com aquell.

                                                               Antonio Comes i Giné